L'enyorança

L'enyorança

1. Fes un resum d'aquest text.

 2. Què creus què vol dir amb el títol; Enyor i no? 

que que a vegades estranyes aquell lloc i a vegades no es depen del teu estat d'ànim

3. Què és per a tu l'enyor?

 per a mi l'enyor es estranyar una persona que veus molt poc, es una persona molt important per a tu que ta ajudat en es seus moments, que ha estat allà quan l'has necessitat i ha restat allà sempre.

4. Si ara et demanàs que explicassis alguna cosa que enyores, quina seria? 

Jo sincerament estrany moltes coses però lo que mes trobi a faltar es una persona que he estimat molt i encara el trobi a faltar,perquè en el seu moment me va fer molt feliç i aquella persona me va marcar molt i no es lo mateix sense ell, no hi ha dia que no desitgi que torni al meu costat però va decidir separar-se del meu costat , també enyor a amics i amigues que ja ni parl amb ells ni res, però lo que estrany mes es el que he dit primer perquè va ser i encara es una persona molt important per jo i per la meva vida i cada vegada que hi pens me pos malament i no puc admetre de que se n'hagi anat del meu costat, es que a aquesta persona l'estrany lo que no esta escrit i no ho puc explicar del tot.

Enyoro i no Escrivia paraules lliures en un paper menut, que se’m morien abans de tornar a casa

Maria Climent

Especial: Basorèxia

Arxivat a: Cambres pròpies, Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Artem Bali

Enyoro i no el camí de còdols, la tremolor de les branques dels pins del jardí, la xemeneia que vam fer instal·lar ara que arribaria el fred humit d’allà baix i el vent de dalt. Enyoro i no anar a plegar pinyes de l’arbre gros del meu veí i explicar-li coses. Enyoro i no la boira de l’hivern i els colors de la tardor d’aquella terra que sempre ha estat la meua. Enyoro i no quan em quedava sola i la casa i les flors se m’obrien ufanoses que balléssim un vals.

Ho enyoro i no. Els racons del camí vora el mar que vaig descobrir i eren només meus i els silencis. I buscava espais amagats entre les roques banyades, amb tots els angles morts i m’hi quedava una estona, com no existint, com enllà del temps. Enyoro i no aquella solitud que era una solitud amiga.

Deia que marxava a córrer per camins de grava inútila i en canvi, m’asseia sota la dignitat d’una figuera seca arrelada en un lloc equivocat, en terra d’aigua salada, per això no feia figues. Fantasiejava, llavors, i escrivia paraules lliures en un paper menut, que se’m morien abans de tornar a casa, entre un pensament de seny i un ai d’excitació. No sé què feia. Buscava una cambra pròpia entre les pedres del mar. M’aturava a mirar com eren dures les fulles d’atzavara i els baladres prepotents, no tan verinosos com allò que teníem muntat nosaltres.

I ho enyoro i no, quedar-me a soles al tard escrivint vora aquella finestra gegant que saludava els nostres pins durant aquells mesos de tardor-hivern, vora la xemeneia que xisclava pinyes i em parlava més amorosa que ningú.

Ho enyoro i no, perquè només enyoro un paisatge que sempre ha estat meu i seu no, i la solitud d’aquells dies, beneïda solitud, sempre tan tristament menyspreada. Per això tot allò ho enyoro i no. Perquè m'ho vaig emportar, perquè aquella solitud rosada és només meua i aquell paisatge soc jo.