L'escola mallorquina

L'escola mallorquina

     1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.[1] El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.[2]

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.
En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.[3]

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.

Entre els autors de l'Escola Mallorquina destaquen:

• Llorenç Riber i Campins
• Miquel dels Sants Oliver
• Miquel Ferrà i Juan
• Emília Sureda
• Pere Orlandis i Despuig
• Maria Antònia Salvà i Ripoll
• Guillem Colom i Ferrà
• Miquel Forteza i Pinya
• Joan Pons i Marquès
• Miquel Colom Mateu
• Andreu Caimari
• Bartomeu Guasp i Gelabert
• Miquel Gayà
• Maria Antonia Ramon
• Miquel Costa i Llobera
• Joan Alcover Maspons.
• 
  

les seves caracteristiques son

• Acceptació del mestratge de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover i Maspons, que van portar la literatura mallorquina posterior a la Renaixença insular a la màxima perfecció i en els quals s'inspiren els poetes d'aquesta Escola.
• Propensió al mite.
• Equilibri d'arrel clàssica, és a dir, rigor formal i extrem en la manera de fer poesia que duu cap a la pulcritud i el perfeccionisme.
• Harmonia dels clàssics: in media re (en la meitat està la veritat).
• Contenció dels sentiments vinculada al sacerdotisme.
• Llenguatge depurat i elevat.
• Paisatge mediterrani, com poder veure exemplificat a "Lo Pi de Formentor".
• Consciència d'insularitat que es veu reflectida en una complaença envers l'aïllament.
• Influència d'autors europeus tals com Leconte de Lisle, Carducci, Victor Hugo o Leopardi.

2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera:

Algunes de les seves obres:

• Poesies (1885)
• De l'agre de la terra (1897)
• Tradicions i fantasies (1903)
• Horacianes (1906)
• Visions de Palestina (1908)
• Sermons panegírics (1916)
•  
• Lo pi de Formentor (1875)
• Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
  més poderós que el roure, més verd que el taronger,
  conserva de ses fulles l'eterna primavera
  i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
  que cruixen lo terrer.
  No guaita per ses fulles la flor enamorada;
  no va la fontanella ses ombres a besar;
  mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
  i li donà per terra l'esquerpa serralada,
  per font la immensa mar.
  Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
  no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
  el crit sublim escolta de l'àguila marina
  o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
  remoure son fullam.
  Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
  revincla per les roques sa poderosa rel;
  té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
  i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
  de les amors del cel.
  Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
  domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
  per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
  el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
  per glòria i per delit.
  Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
  i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
  llavors ell riu i canta més fort que les onades
  i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
  sa caballera real.
  Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
  com a penyora santa duré jo el teu record.
  Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
  i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
  Oh vida! oh noble sort!
  Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
  i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
  Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
  i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
  com l'au dels temporals

Joan Alcover i Maspons (Mallorca 1854-1926) va ser un poeta, assagista i polític mallorquí.

Va ser deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Miquel Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors pertanyents a l'anomenada Escola Mallorquina.

En 1909 va ser proclamat Mestre en Gai Saber i el 1919 va obtenir el Premi Fastenrath. El 1951 es va publicar pòstumament un volum de les seves Obres Completes.

Diverses de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües, a més de servir de base per a obres musicals, com La Balanguera, amb música d'Amadeu Vives, que ha estat interpretada i editada, entre d'altres, per Maria del Mar Bonet, una altra cantant Mallorquina, Els Ocults, Ximbomba atòmica, Chenoa, etc.
Obres en català

    La Balanguera (Himne oficial de Mallorca).
    La serra (poema), homenatge a Costa i Llobera.
    La relíquia (poema)
    Desolació, 1903 (poema)
    Cap al tard, 1909
    Poemes bíblics, 1918

Obres en espanyol

    Poesies, 1887
    Noves Poesies, 1892
    Poemes i harmonies, 1894
    Meteors, 1901

LA SERRA (el poema)

«Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t'he agraviada
               jo et deman perdó...»
Qui me duu l'estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d'una vida d'or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
L'aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
               canta codolades
               i sap contarelles
               d'alicorns i fades
               i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d'escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d'un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d'alegria li bat en secret
quan dins la salvatge negror de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
és l'euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s'asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l'estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
I llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l'ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d'amor.
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d'allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l'enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m'inclín a la jove, ella se decanta...
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t'he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s'allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d'aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te duu;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l'ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l'església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d'obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l'ànima atrau
               de la minyonia...
sou l'exquisidesa, sou l'encantament
               on l'ànima hi sent
               de la pàtria mia.