La Revolució Francesa, tema 2 dossier socials

   
 1. Cerca informació sobre les etapes de la Revolució francesa. En fas un esquema dels punts més importants.

Antiguo Regimen
Ilustración
Edad Moderna

 2. Cerca informació sobre l'imperi napoleònic.

El Primer Imperio francés, conocido comúnmente como Francia Napoleónica, Imperio Napoleónico o simplemente Imperio francés, fue un estado soberano que incluyó en territorio una gran parte de Europa occidental y central; tuvo además numerosos dominios coloniales conocidos como Francia de Ultramar y estados clientelares (satélites). Abarca la totalidad del periodo conocido como la Era Napoleónica, que cubre el periodo desde la coronación de su emperador, Napoleón I, hasta su abdicación y exilio en la isla de Elba, en 1814. Oficialmente, el término se refiere al periodo comprendido entre el fin del consulado hasta la Restauración Borbónica, aunque posteriormente vivió un epílogo entre el periodo de los Cien Días (1 de marzo de 1815), la abdicación final de Napoleón, el 22 de junio de 1815, y la entrada de Luis XVIII en París, conllevando esto la salida el 7 de julio del emperador Napoleón II y su Comisión de Gobierno. Los conflictos que llevaron al imperio napoleónico a enfrentarse con las potencias europeas, se les conoce como las Guerras Napoleónicas o guerras de coalición.
La presencia de Napoleón Bonaparte en el panorama europeo, un militar inmensamente poderoso, temido y respetado y que encarnaba los ideales revolucionarios despertó el miedo de las monarquías absolutistas que, temiendo la expansión de las ideas de la revolución francesa y auspiciadas por el Reino Unido, no cesaron en hacerle la guerra a Francia. Sin embargo, se toparon de frente con una serie de derrotas humillantes a manos del emperador. Para el año 1812, Napoleón ya controlaba toda Europa occidental y central, con la excepción de la Gran Bretaña y Portugal. Con sus conquistas, varios gobiernos absolutistas fueron extintos y las ideas de la Revolución francesa se diseminaron por Europa. Se habló predominantemente el idioma francés el cual fue la lengua nacional seguido por el italiano, el alemán, el polaco y el español. Su capital fue París, la moneda oficial fue el franco francés y llegó a acaparar una población de casi 70 millones de personas, ya fuera dentro de su territorio legal como estados clientelares.
En los quince años en que permaneció en el poder, Napoleón se hizo uno de los mayores hitos de la historia. Inspirado en figuras militares y políticas como Alejandro Magno, Julio César, Carlomagno y otros más, acariciaba el deseo de transformar a Francia en una potencia hegémonica, y se esforzó en lograrlo haciendo gala de un genio militar y una capacidad de liderazgo innatas. Mantuvo un gobierno constitucional, que reservaba un inmenso poder político a la figura del emperador, inspirado su popularidad y su estrecha relación con el ejército. Aun así, el imperio fue fundado y gobernado en las bases de la revolución francesa: Napoleón I fue elegido soberano en mediante un plebiscito, estableciendo un estado continental y centralizado muy comparable al antiguo Imperio romano. Su régimen finalizó tras sus consecuentes derrotas militares, tras verse obligado a enfrentarse a casi toda Europa en conjunto. Sin embargo, la influencia de la Francia napoleónica perduró más allá de su existencia, en las décadas siguientes estallarían por todo el continente una serie de revoluciones populares que pondrían un fin definitivo al despotismo y abrirían las puertas a una Europa liberal.
En el plano interno, Napoleón consiguió restablecer la estabilidad política de Francia y creó una infraestructura capaz de impulsar los negocios de la burguesía francesa; bajo su gobierno, Francia alcanzaría su máximo esplendor. Puso fin al ancestral feudalismo de la monarquía y creó una nobleza del mérito comprendida por aquellos considerados competentes y dignos de tal posición. Impulsó el liberalismo económico, las construcciones, la educación, las artes y las leyes, siendo su famoso código civil (el conjunto de todas las leyes francesas en una constitución) uno de sus mayores legados a la humanidad, pues inspira hoy en día a casi la mitad de las constituciones políticas del mundo.

 Quins eren els objectius del Congrés de Viena?Quines mesures es varen prendre per aconseguir-los?
 
El Congreso de Viena fue un encuentro internacional celebrado en la capital austriaca, convocado con el objetivo de restablecer las fronteras de Europa tras la derrota de Napoleón Bonaparte y reorganizar las ideologías políticas del Antiguo Régimen.
Así pues, su intención era retornar Europa a la situación anterior a la Revolución francesa (1789) no solo para restablecer las fronteras nacionales trastornadas hacía casi 20 años, sino además para asegurar un equilibrio de poder que evitase otra serie de conflictos armados a gran escala, como fueron; primero las Guerras revolucionarias francesas y después las Guerras Napoleónicas.
La reunión se llevó a cabo del 18 de septiembre de 1814 al 9 de junio de 1815. El congreso tuvo como bases dos grandes principios: el principio monárquico de legitimidad y el principio de equilibrio de poder, siendo el principal impulsor de la reunión el príncipe Klemens von Metternich, ministro de asuntos exteriores de Austria y destacado diplomático de la época.
Tanto Metternich como el otro gran diplomático presente, el británico vizconde de Castlereagh, comprendían la urgencia que las potencias vencedoras de la Guerra de la Sexta Coalición mantuvieran un equilibrio de poder en Europa y en paralelo previnieran que las ideas de la Revolución francesa cobraran nuevo impulso y generasen nuevas revueltas y conflictos en el continente europeo, por lo cual las decisiones del Congreso estarían marcadas por un firme conservadurismo político que favorecía la restauración inmediata de gobiernos absolutistas.
Para esto, Metternich y Castlereagh estaban decididos a invocar que los reyes europeos actuaran como "garantes personales" del equilibrio político en la "Europa de la Restauración", sofocando todo atisbo de liberalismo que amenazara a las monarquías europeas, implicando que la paz del Continente solo podría lograrse mediante la mutua solidaridad de los monarcas absolutistas. Tal idea complació en particular al zar Alejandro I de Rusia, a quien Metternich confió especialmente este rol de "garante"

   3. Fes un esquema de les revolucions als diferents països, amb dates corresponents i el seu resultat.

   4. Quina era la situació d'Itàlia i d'Alemanya al començament del segle XIX?

La història d'Itàlia és una de les més importants de tot Europa i de tot el món. Íntimament lligada a la de la cultura occidental i la història d'Europa, ha viscut bona part dels principals esdeveniments històrics del món occidental.
Hereva de múltiples cultures antigues com la dels etruscs i llatins i receptora de la colonització grega i cartaginesa, va veure néixer l'Imperi romà, bressol de gran part de la cultura occidental i un dels més grans de la història. Després de la caiguda de l'Imperi, Itàlia va patir una sèrie d'invasions germàniques alternades amb intents bizantins i francs de reconstruir la unitat de l'Imperi Romà. Roma, seu del papat i font de legitimitat imperial va ser en aquests temps un focus que va atreure a figures com Justinià I i Carlemany.
Durant l'edat mitjana Itàlia es convertiria en un mosaic de ciutats-estat que lluitaven entre si per aconseguir l'hegemonia sobre la resta, amb freqüents intervencions de les potències circumdants i de l'Església. La seva privilegiada situació geogràfica va fer que fos clau en el comerç europeu i va afavorir repúbliques marítimes connectades amb la història europea. La lluita entre el poder temporal imperial, que incloïa a Itàlia, i l'espiritual papal, que tenia la seva seu a Roma, va tenir a Itàlia especials repercussions.
Aquesta herència de rellevància política el va convertir en focus de les lluites pel poder a Europa. A més, el llegat cultural clàssic i eclesiàstic va ser el brou de cultiu de noves tendències. En els segles XV i XVI es va convertir en el centre cultural d'Europa donant origen al Renaixement i va ser un dels camps en què es va decidir la supremacia europea de l'Imperi espanyol amb la victòria sobre Francesc I de França.
Després del declivi de la monarquia hispànica, l'Imperi Austrohongarès passaria a controlar la regió, com a bona part d'Europa Central. Transformada en un camp de batalla durant les Guerres Napoleòniques i el Primer Imperi de Napoleó Bonaparte, passaria a lluitar per la seva independència. Entre 1856 i 1870 es va dur a terme la Unificació d'Itàlia després d'una sèrie de guerres que va implicar enfrontar-se a l'Imperi austríac i als Estats Pontificis.
Posteriorment, Itàlia portaria a terme polítiques imperialistes que la van portar a participar en la Primera Guerra Mundial del costat de l'Entent, a desenvolupar el feixisme de Benito Mussolini, a la invasió d'Albània i Abissínia i a participar en la Segona Guerra Mundial al costat de l'Alemanya Nazi i de l'Imperi del Japó.
En l'actualitat Itàlia és en un país prestigiós, democràtic, pertanyent a organitzacions tan importants com la Unió Europea o el G-8, i una de les principals potències econòmiques del món.

La història d'Alemanya és la història d'un món germànic que té una certa coherència cultural, lingüística i de vegades política, tot i que variable segons les èpoques. Els límits geogràfics d'aquest món també han variat amb el pas del temps i no corresponen exactament amb els de l'Alemanya actual, que com a país no va existir fins a l'any 1871. Així, la història d'Alemanya és complexa i varia segons els límits geogràfics i històrics dins dels quals es considerin el territori i l'etnogènesi del poble alemany.
Durant la major part de la seva història, la nació que avui és Alemanya fou una agrupació d'estats en el marc del Primer Reich —conegut com a Sacre Imperi romanogermànic— ramificat de la divisió de l'Imperi carolingi constatat al tractat de Verdun el 843, el qual fou fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany i va existir en diverses formes fins a ser dissolt el 1806 com a conseqüència de les guerres napoleòniques. El terme dutsch ('alemany') data del segle VIII i originàriament feia referència a l'idioma parlat a la part oriental del Regne dels francs. 

   5. Explica com es va desenvolupar el procés d'unificació d'Itàlia. Quin territori el va liderar?

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

El 1815, al Congrés de Viena, Itàlia quedava dividida en vuit Estats diferents. El nord comprenia el Regne Llombardo-Vèneto, annexionat per l’Imperi Austríac, i el Regne de Piemont-Sardenya que, ocupat pels francesos durant la Revolució, tenia una important indústria, una burgesia oberta a les idees liberals i una monarquia (la Casa de Savoia) que havia iniciat el desmantellament de l’Antic Règim. Al centre de la península hi havia quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca. Al sud es trobava el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) que, en mans dels Borbons mantenia una monarquia absoluta. Finalment, trobem els Estats Pontificis, governats pel papat i contraris a la difusió dels principis liberals.

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

El procés va ser fonamentalment militar. El 1859, Cavour va aconseguir primer l’ajuda francesa per derrotar els austríacs i va annexionar al Piemont la Llombardia desprès de les victòries franco-piamonteses de Magenta i Solferino. L’Imperi Austríac retenia encara el Vèneto segons el que va signar-se a la Pau de Zúrich (1859). No content encara amb les annexions, Cavour incitaria a la rebel·lió els altres territoris italians, ara amb el suport d’Anglaterra. Així, el 1860, la Toscana, Parma i Mòdena s’adheririen a la monarquia de Víctor Manuel II.

   6. Quin era l'obstacle principal per a la unificació d'Alemanya? Explica com es va fer.

 el principal obstacle d'Alemanya,va ser la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).  

 7. Quins trets comuns representen la unificació d'Itàlia i d'Alemanya?

Els màxims exponents del nacionalisme europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck    

8. Quins problemes persistien a la darreria del segle XIX a l'Imperi Austríac i a l'Imperi Turc?

L'Imperi d'Àustria (en alemany: Kaisertum Österreich) va ser un imperi successor modern fonamentat en un romanent del Sacre Imperi Romanogermànic, que es va centrar en el que és l'Àustria d'avui i que oficialment va durar des del 1804 fins al 1867. Va ser seguit per l'Imperi austrohongarès, que va ser proclamat després de proclamar l'Emperador d'Àustria també rei d'Hongria, una acció diplomàtica que va elevar l'estat del Regne d'Hongria dins de l'Imperi Austríac, com a resultat de la monarquia austro-hongaresa de transacció de 1867. L'Imperi Austrohongarès (1867-1918) va ser dissolt pels vencedors al final de la Primera Guerra Mundial i es va descompondre en nous estats independents.

L’Imperi  o turc s’havia anat configurant des de l’edat mitjana i va presentar una gran consistència en l’època moderna, però arribats a finals del segle XIX es mostrava en franca decadència. En aquest segle l’Imperi era un Estat complex, amb un govern dèbil, que abraçava un territori molt extens i estava integrat per una varietat de pobles, fets que donaven lloc a una forta inestabilitat política.   

 9. Quins eren els objectius de la lluita política a l'Europa Occidental en aquella mateixa època?